Maria Rodés

escenari: 

  • minimúsica

Els qui vam conèixer a Maria Rodés tant pel seu treball al costat d'Andy Poole a Oniric ("Sin técnica", editat per Cydonia el 2009) com pel seu suggestiu debut en solitari, "Una forma de hablar" (BCore, 2010), esperàvem expectants el proper pas d'aquesta personalíssima artista, sense cap referent visible amb qui comparar. Ella mateixa confessa que ha estat un treball d'elaboració àrdua que li ha costat molt fer, tant a nivell operatiu com creatiu. El seu principal repte era el d'aconseguir que fos encara més personal i arriscat, moure en unes coordenades més grans de llibertat. Les primeres paraules que entona al disc, “Te vi reír al desobedecer/ te vi reír/ y así desaprender al fin la ley”, igual que títols com "Haz lo que te dé la gana", mostren clarament aquesta voluntat de trencar amb les constriccions o, com ella diu, d'un fort sentit de la correcció del qual es vol anar lliurant gradualment. Un dels seus objectius era no quedar lligada al que havia fet anteriorment, distanciar-se del món de la cançó tancada, rodona i de lletres intimistes i explorar més la seva imaginació a l'hora de crear paisatges musicals, descobrint així nous espais melòdics i sonors. A "Sueño triangular" s'aprecia, d'aquesta manera, una tensió, un combat intern entre deixar que flueixi lliurement l'inconscient i la presència d'una consciència racional-interna o social-que aflora en temes com "Mírate": “Mírate, a tu edad, sin saber qué hacer/ ¿Cuándo te pondrás a trabajar en algo normal como los demás?”.

Però és el primer factor el que s'imposa clarament en l'àlbum, ia tots els nivells. En el seu procés d'elaboració, Maria va evitar sotmetre a la lògica i ritme imposats pel món convencional, i, encara que la seva idea inicial era la de autoproduir ella mateixa l'àlbum, sense recórrer a figures reconegudes-recordem que Ricky Falkner va ser el productor de " Una forma de hablar"-, al final va trobar, de forma més o menys accidental, l'aliança d'altres músics amb qui compartir el procés. Per això, el títol "Sueño triangular" opera en tres nivells: la voluntat de donar forma als somnis, un poema de Fernando Pessoa que la va inspirar especialment, i el triumvirat que finalment va formar al costat de Maru di Pace i Lluís Surós, coproductors de l' àlbum conjuntmaent amb ella.

Els somnis. En efecte: no podíem oblidar-nos del component més important. Compte Maria que, en els dos últims anys, s'ha dedicat a escriure'ls en una llibreta i que ha intentat traslladar això a la música. No és una cosa que es reflecteixi només en unes lletres de component oníric, sinó en la utilització d'uns sons que semblen recrear aquest flux de l'inconscient, que muten, de vegades violentament, dins de la mateixa cançó, i que augmenten la sensació d'estranyesa. La utilització d'enregistraments de camp i altres elements de música concreta conviuen amb una utilització de la veu i les paraules més esteticista que narrativa, donant-li un valor a la sonoritat o efectes sensorials com els creats per la seva particular forma de doblegar les veus. En general, afegeix ella, el disc juga amb la idea del bucle i la contraposició, buscant un equilibri inestable entre parts delicades i altres de més intensitat, i s'inspira en la idea del mantra ("alliberador de la ment", en sànscrit) . Es tracta d'aspectes que, sobre el paper, semblen complexos, però que, plasmats en l'àlbum, flueixen amb una misteriosa naturalitat. Les expectatives s'han complert: amb "Sueño triangular", Maria Rodés consolida un univers propi on és un veritable plaer perdre.