Joan Colomo

escenari: 

  • minimúsica

Insistim: Joan Colomo és un crack. No content amb haver injectat una revitalitzant dosi de frescor a The Unfinished Sympathy, ni amb capitanejar La Célula Durmiente, el grup més lliurepensador de l'estat, a més de seguir assajant amb els clàssics i influents Zeidun, Colomo s'ha tret de la màniga un disc en solitari que representa una de les sorpreses més interessants i refrescants de la temporada. Amb la seva coneguda bicefàlia cultural, entre les seves arrels navarreses i el seu arrelament als turons del Montnegre, Colomo dóna unes revolucionàries voltes de rosca a la cançó castellana i a la cançó catalana, amb una lírica inèdita en ell fins ara, se'ns descobreix com un mestre de la cançó de protesta, amb el nihilisme polític com capçalera i l'amor per la relacions humanes com a alternativa a la mundana brutícia, Colomo confronta una agressivitat brutal de continguts amb una commovedora candidesa formal. L'eclecticisme musical que sempre l'ha caracteritzat també aquí present, encara que allunyat dels cànons del rock per aprofundir en instruments acústics, arranjaments orquestrals, de vegades circense-cabareters i sempre combinats amb un bon gust i una musicalitat pròpies d'un mestre de les melodies, les harmonies i els arranjaments. Aliat amb el seu company a The Unfinshed Sympathy, Iban Puigfel, exercint el rol de productor en els seus estudis Nautilus d'Arenys de Mar, i acompanyat per vells amics com Narcís Prats (bateria de La Célula Durmiente), Xavi García (baixista de Zeidun i bateria d'Els Surfin 'Sirles), així com Inés Mtz. de Barnús (parella musical a la Cèl · lula i en la vida real), Dani Navarrera (Lluna Roja, Panoràmica) i Marçal Calvet (Orquestra de Sant Celoni, Mumusic Circus), Joan Colomo ha trobat un nou vehicle d'expressió, probablement el més personal i íntim dels molts que ha pilotat en la seva prolífica carrera musical, situant-se sens dubte com un dels cantautors més autèntics, brillants i innovadors del nostre panorama musical.