Anímic

escenari: 

  • minimúsica

Hannah ... Mira bé el títol, treu-li l'última "h" i busca per Internet la relació del nom amb una divinitat que representava la vida, segons una llegenda grega. Això és el que es van trobar els components d'Anímic quan buscaven un concepte bonic i potent que reflectís el singular moment que estaven vivint: una estació temporal assaltada per molts canvis entre els músics de la banda. És per això que aquest Hannah, acabat en "h" finalment per motius estètics, suposa per al grup un nou ressorgiment, un entusiasta "tornar a començar", després de celebrades obres com "Hau o hiu" (2007) o "Himalaya" ( 2009) "Aquí estem", criden ells decidits des del seu refugi a Collbató, i el so imaginari d'una branca cruixint és el primer indici que ja tornem a trobar-nos dins el bosc encantat, fabulat, que el grup porta anys tenint cura amb encomiable sensibilitat .

"Trenco una branca i res ja no m'espanta", canta Ferran Palau a la delicada "Trenco una branca", i és fàcil reconèixer la seva marca, un folk-rock ric i boirós, però, i aquí hi ha la sorpresa, amb un plus extra de misteri i de majestuositat. ¡¡Fantàstic!!: Aquests Anímic són els fidels companys d'abans i, ara, a més, afegeixen més miralls que apunten cap a altres paisatges. "Blue eyed tree" ho certifica amb aquesta entrada espectral que ens avança un desenllaç encara més atmosfèric. I també la bella "Hannah", un retrat d'un personatge femení inquietant que un quartet de cordes-una de les troballes del disc que es repeteix en tres temes més-acaba per pinzelar. Llavors, quan apareix l'estupenda "That Black Hole" és lògic que l'oient reconegui el bé que maneja i amplia el grup el seu registre o que la veu de Louise Joanne Sansom sembla que es posa al nostre costat al bonic "Howlin 'zombi" . I en el trot agitat que empeny "Boirina" és inevitable recordar el músic texà Will Johnson - coprotagonista al costat del grup del transparent documental "From Texas to Arbúcies" i aliat en una gira conjunta que es va obrir al PopArb 2010 i es va tancar amb un concert aclaparador a la sala Apolo-. Seguim el camí de les pedres rodones amb la hipnòtica "1979", amb un sorprenent vals ambientat en un cementiri i bressolat per una caixa de ritmes ("Taut") i un gairebé adéu amb un "winedrops" que llança una advertència: "your tears aren't water, just wine ". Una sentència tan temible i real com aquest "no puc lluitar contra el que sóc" que envolta la definitiva "La pols i el punyal".

Es tanca el conte, però aquí està la màgia d'Anímic: passen els dies, les cançons i encara sona aquesta branca que escoltàvem al principi, un crepitar irreal i contagiós ... I si tot cruix així aquesta nit és que Anímic tenen les claus del bosc. Una altra vegada.

Van participar al tercer disc de la col·lecció minimúsica, dedicat als animals, amb les seves boniques "Suzy the polar bear" i "La mona abandonada". Les podeu escoltar aquí.